Reflexions a 4 mans sobre #MachismoMATA a "Salvados"

Reflexions a 4 mans sobre #MachismoMata a “Salvados”

Sonia Herrera i Rubèn Sanchez

Marina Marroqui supervivent entrevistada per J.Évole

Ha passat una setmana des de l’emissió del “Salvados” sobre la violència masclista i hem tingut temps de pair i donar voltes tant al contingut com a la forma del programa i aquí teniu algunes de les reflexions que hem anat teixint:

En primer lloc, ens sumem al parer i l’anàlisi que la nostra companya Barbijaputa va fer fa uns dies a eldiario.es i, com ella, com a feministes, agraïm que aquest tema s'hagi abordat en un programa de prime time com el de Jordi Évole. Agraïm, sí, però sense escarafalls, perquè en realitat ja era hora… A grans trets, va ser un bon pas que des del moviment feminista li portàvem reclamant a Jordi Évole des fa temps, però es va quedar curt. Anem més enllà.

El programa comença amb una compareixença als jutjats. És la segona declaració sobre els fets que fa la dona dos dies després de passar per comissaria a interposar la denúncia. Des del passat 27 d'octubre de 2015 les declaracions es fan en aquesta sala.  Abans es realitzaven en una taula petita envoltada d'altres taules de treball i altres dones que també declaraven i al costat d'un passadís amb gent amunt i avall, amb els interlocutors dempeus interrogant... En la imatge es veu com ni fiscal ni lletrades miren a la dona mentre declara. Estan pendents dels seus papers...

Si parlem de les entrevistes, per què diem que el programa es va quedar curt? Évole va entrevistar a 4 persones: Francisca Verdejo, jutgessa de violència sobre la dona del jutjat nº2 de Barcelona, Jorge Freudenthal, un psicòleg del servei d'atenció a homes al País Basc, un empresari maltractador condemnat en ferm i, Marina Marroquí, supervivent de violència masclista que imparteix tallers de prevenció de la violència a la parella a joves dins l'associació AIVIG. Sens dubte, van mancar veus d'especialistes que treballen dia a dia en temes relacionats amb violència masclista ja sigui des de l'atenció directa a dones que pateixen violència com des d’àmbits acadèmics o la sensibilització des del tercer sector, per exemple. Tampoc no es va donar veu a activistes del moviment feminista ni es va fer esment a la mobilització del 7N a Madrid.

Els motius pels quals això va ser així poden ser ben diversos i, probablement, alguns tinguin a veure amb temes de format i temps, però aquesta excusa no ens satisfà tenint en compte que altres programes de “Salvados” han abordat altres qüestions d’aquest nivell de complexitat amb molta més cura i detall. Així que deixant de banda autojustificacions d’aquest tipus, ens fa l’efecte que aquesta absència de veus o silencis mediàtics, al cap i a la fi, tenen molt més a veure amb la por: por a contradir les opinions manifestades, por a que la crítica fos tant dura que la gent que estigués veient el programa l’endemà sortís al carrer moguda per la vergonya de veure com funciona tot plegat, por a que un missatge massa explícit sobre el sistema patriarcal i el silenci còmplice d’institucions i societat no fos acceptat...

Tornant a l’entrevista amb la magistrada Francisca Verdejo, trobem molt oportú el fet de remarcar el caràcter de delicte públic de la violència masclista i la responsabilitat de tota la societat. D’altra banda, va ser encertat també incidir en la diversitat en quant al perfil de víctimes i agressors, així com la comparació entre el tractament públic i institucional que es dóna a les víctimes del terrorisme i no pas a les dones assassinades, la idea errònia sobre les denúncies falses (0'0015-1'7%) o l’escassetat i descoordinació de recursos. Ara també cal dir que a les persones se les coneix més pels seus fets que pels seus discursos, així doncs existeix una forta contradicció entre el discurs i la praxis professional del dia a dia de la jutgessa en els jutjats de violència sobre la dona en l'atenció a les dones supervivents de la violència masclista.

En aquest sentit trobem a faltar un llenguatge més polititzat al llarg de tot el programa. Es va parlar en tot moment de violència de gènere quan a La Sexta Noticias ja fa temps que es parla de violència masclista. Tampoc no es va aprofitar l’oportunitat d’incloure el terme feminicidi i col·laborar en la seva popularització a través dels mitjans generalistes per tal d’incorporar una veritable integralitat en les xifres d’assassinades, tot aprofitant per explicar que el feminicidi, com a conseqüència extrema del sistema patriarcal i de la violència contra les dones, és un fenomen global (amb especificitats locals, és clar) i que, segons s’estima a alguns informes com Femicide: a global problem (2012), cada any són assassinades 66.000 dones pel fet de ser-ho.

Alhora va mancar contextualitzar i comentar algunes de les dades que s’aportaven i que apareixien en un tamany molt petit, intercalades entre les entrevistes. En un moment donat, per exemple, apareix un rètol que diu: “1 de cada 4 mujeres continúan con la relación a pesar de haber denunciado”. Aquesta dada, sense explicar el perquè, col·loca la responsabilitat de la situació de violència en les víctimes-supervivents. Tampoc no es va comentar la desproporció entre el nombre de denúncies per delicte públic s'interposen cada dia a l'Estat Espanyol (355) i les ordres de protecció dictades (64 al dia). I és precisament en aquesta manca de context i explicació on rau el desconeixement social sobre les raons que fan que les dones no declarin, que no denunciïn, que retirin els càrrecs, etc.

En certa forma va sobrar també “empatia” amb el maltractador, l’entrevista del qual ens genera molts qüestionaments. En primer lloc, l’home, que oculta la seva identitat, afirma que a seva parella actual, el seu fill i el seu entorn desconeixen que va ser condemnat a 2 anys de presó per violència de gènere. Sent així i tenint en compte les dades que ofereix Viogen, el sistema de seguiment integral dels casos de violència de gènere que gestiona el Ministeri de l'Interior, sobre la reincidència dels agressors masclistes (2.234 maltractadors múltiples denunciats cada any), considerem que aquesta dona i, per extensió, el seu fill, es troba desinformada i en una situació de risc. Així mateix, el testimoni d’aquest home sembla una continua justificació, més que no una veritable transformació tal com mostren algunes de les seves afirmacions: “yo la machacaba y se me daba bien”, “yo creo que lo hacía porque estaba con ella sin quererla”, “la mujer estaba sufriendo, lo que pasa es que no te das cuenta”, “explotó el tema y utilizó sus armas para deshacerse ella de mí”, “todos vamos a regañadientes [a teràpia]”, “mi madre se lo consentia a mi padre y mi abuela a mi abuelo”... Tampoc reconeix que el maltracte es conseqüència d’un determinat sistema masclista i de la socialització de gènere i s'autodefineix com a “enfermo emocional en vías de recuperación” quan sempre cal deixar molt clar que un maltractador no és un malalt.

La part del programa de Jordi Évole sobre grups de teràpia amb agressors va resultar confusa i va donar la imatge que es poden equiparar els estralls que fa el patriarcat en uns i en les altres, i no, les assassinades (deixant de banda fills i parelles actuals) són sempre dones. El psicòleg entrevistat cau en contradiccions com quan afirma que la violència es fruit del sistema patriarcal i que no es una malaltia, però alhora compara la violència masclista amb la drogadicció. Potser hagués estat més assenyat i interessant tractar el tema de la “recuperació” de maltractadors en un programa específic parlant dels èxits i també de les ombres d’aquests projectes que han estat mols qüestionats en els darrers anys. Focalitzant la informació en els maltractadors també hagués estat interessant parlar de les campanyes publicitàries contra la violència masclista; dels tòpics sobre el paper de les adiccions, l’atur, la dependència econòmica...; sobre la ideologia masclista i el sistema patriarcal i com es socialitza als nens en ella; l’índex de reincidència dels maltractadors, etc.

Més enllà de la intervenció de la magistrada a l’inici del programa, el més destacable és la intervenció de Marina Marroquí com a supervivent i el relat de la seva vivència, les fases del cicle de la violència, l'asimetria de poder dins la relació, el xantatge i la dependència emocional ("Hacen todo el teatro para que te quedes sola"), el control, les violacions dins la relació. Marina també va fer incidència en el desconeixement social impetant sobre la violència contra les dones: "La gente no entiende la violencia de genero. La miran desde fuera y desde dentro es muy diferente". També resulta interessant l'apunt contra els "minuts de silenci", que han de ser crits contra els feminicidis, i la seva valentia per explicar tota la seva història de maltractaments continauts durant 5 anys.

Cal destacar també la part del reportatge a l'aula de secundària del taller de prevenció sobre l'abús dins la parella amb els i les adolescents impartit per Marina, iniciativa que fa anys que es treballa i que cal incorporar als nivells inicials de l’ensenyament, des de l'escola bressol i la primària.

Com apuntàvem al principi d’aquest text, s’ha fet un pas petit d’incloure en l’agenda mediàtica del prime time la xacra de la violència masclista, però s’ha desaprofitat l’oportunitat de fer una crítica contundent a l'alarmant situació actual, parlant de la interrelació dels diferents tipus de violència masclista, fent èmfasi i autocrítica com a mitjans de comunicació pel que fa a la violència simbòlica, alertant sobre l'enorme necessitat d'una educació en igualtat veritablement transformadora que porti a un canvi cultural imprescindible i que passa per qüestionar tots els productes culturals que sostenen i reprodueixen aquest sistema masclista i que són el brou de cultiu de la violència física, una violència que com molt bé deia Barbijaputa en el seu article, és “l’eterna punta de l’iceberg”.

Sonia Herrera i Rubèn Sanchez