Recupero aquest post del primer bloc que vaig escriure, concretament del 30 abril de 2008, l'he buscat per la necessària recuperació de la herstòria invisible de les dones lluitadores:
LUCY PARSONS
El seu veritable nom era Lluïa Eldine González i va néixer en 1853 en
Johnson Country, Texas. Lucía solia dir que era filla d’una mexicana i d’un
indi creek, i es considerava mexicana. Als tres anys d’edat va quedar òrfena,
pel que un oncle matern la va criar en un ranxo de Texas. Investigacions
recents assenyalen que probablement Lucía va ser esclava en aquest ranxo.
L’historiador James D. Cockcroft la va definir com “… una activista obrera tota
la seva vida”.
Lucía, que tenia qualitats d’organitzadora, es va aficionar a la
lectura i en 1878 va començar a redactar articles sobre diversos temes, entre
uns altres sobre els sense sostre, els desocupats, els rodamóns, els veterans
de la Guerra Civil i sobre el paper de la dona en la construcció del socialisme.
També va contribuir a formar la Unión de Dones Treballadores de Chicago, la
mateixa que en 1882 Els Cavallers del Treball van reconèixer i van sumar a les
seves files (en aquests anys no es permetia la militància de dones en les
organitzacions). A més, va participar en la fundació de la International Workin
People’s Asociation (I.W.P.A), d’idees anarquistes, que promovia l’acció
directa contra els capitalistes.
En 1885, en plena efervescència per la jornada de vuit hores, va ser
molt activa en l’organització de les costureras de la indústria maquiladora
(sweat-shops). Col·laborava amb articles per al periòdic L’Alarma que editava
A.Parsons. En una nota publicada el 3 d’abril de 1886, va denunciar que els
negres eren víctimes només perquè eren pobres, plantejant que el racisme
desapareixeria inevitablement amb la destrucció del capitalisme.
El 1 de maig de 1886, duent de la mà als seus petits fills (Lulú de
vuit anys i Albertito de set) Lucía i Alberto caminaven cap al lloc del míting
repetint la consigna que estava en boca de milers de treballadors i
treballadores: “no volem treballar més de vuit hores”. El 4 de maig es va
realitzar un míting en la Plaza Haymarket para protestar per la repressió
policial, que havia cobrat sis vides obreres enfront de la fàbrica Mc Cormik
quan una bomba va matar al policia Degan.
Lucía i Alberto, tan bon punt aquest parlés en el míting, es trobaven
al costat dels seus fills en el Saló Zept’ s, el que demostra que gens van
tenir a veure amb aquella bomba, per la qual es va condemnar a qui després es
convertirien en els Màrtirs de Chicago a morir en la horca o purgar llargues
condemnes en la presó.
La burla que va significar aquella paròdia de judici és coneguda, però
consignem que Lucía no es va resignar. Acompanyada pels seus fills va recórrer
tot el país durant gairebé un any. Es va dirigir a més de 200 mil persones en
16 estats, parlant de nit i viatjant de dia. Va escriure centenars de cartes a
sindicats i diferents autoritats, tant d’Estats Units com de tot el món.
Quan el 9 d’octubre de 1886 es va dictar la sentència de mort Lucía
estava en la sala, va estrènyer el seu puny contra el rostre i no va voler
vessar llàgrimes enfront dels botxins. Va prendre els cordons d’una cortina,
els va amarrar com el nus d’una horca i els va llançar per la finestra. Era un
últim i desesperat intent perquè els treballadors reunits enfront del tribunal
reaccionessin.
Poc abans que ho pengessin, Alberto escrivia: “AL meu pobre i
benvolguda esposa: Tu ets una dona del poble i al poble et llego. He de fer-te
una petició: no cometis cap acte temerari quan jo m’hagi anat, però assumeix la
causa del socialisme, ja que jo em veig obligat a abandonar-la”. Després del
ahorcamiento del seu espòs, Lucía va seguir recorrent el país, organitzant a
les treballadores i escrivint en periòdics sindicals. Va participar en les
mobilitzacions de 1890, quan es va commemorar per primera vegada el 1 de Maig
en Estats Units.
Al juny de 1905 va estar present en la constitució de Treballadors
Industrials del Món (IWW, per les seves sigles en anglès), organització
influenciada pel anarcosindicalismo. En aquella oportunitat va manifestar: “He
pres la paraula perquè cap dona ha respost, i assec que no estic fora de lloc
per a dir a la meva manera algunes poques paraules sobre aquest moviment.
Nosaltres, les dones d’aquest país, no tenim cap vot, ni encara que desitgéssim
utilitzar-lo, i l’única manera d’estar representades és prendre a un home per a
representar-nos. Vostès els homes han fet tal embolic en la representació de nosaltres
que no tenim molta confiança en preguntar-los; i jo em sentiria rara al
demanar-li a un home que em representi. No tenim cap vot, només el nostre
treball… Som esclaves dels esclaus Ens exploten més despietadament que als
homes. Allà on els salaris @haver_de ser reduïts, els capitalistes utilitzen a
les dones per a reduir-los, i si hi ha qualsevol cosa que vostès els homes han
de fer en el futur, és organitzar a les dones”.
El 15 de desembre de 1911 va realitzar un balanç sobre els efectes de
la publicació “Els famosos discursos dels Màrtirs de Haymarket”, declarant que
ja havia venut 10.000l còpies al mateix temps que anunciava una sisena edició
de 12000 exemplars. En 1913, als 60 anys d’edat, va ser detinguda per la
policia de Los Àngeles. Un article seu dedicat als Màrtirs de Chicago, escrit
en 1926, finalitzava amb les següents paraules: “Descansin, camarades,
descansin. Tots els matins són seus!”.
Als 89 anys, Lucía seguia activa, quan la mort la va sorprendre a
Chicago a l’incendiar-se la seva casa en 1942. Finalitzaven 62 anys d’activisme
feminista i politicosindical, però àdhuc morta la policia la seguia considerant
una amenaça, doncs els seus documents personals van ser confiscats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada