dilluns, 25 de setembre de 2017

Violència institucional masclista (V part)

Desconec autora o autor de la imatge
Preocupant, aquest és l'adjectiu més adequat per definir la situació actual del tractament i la intervenció institucional contra la violència masclista perquè és ineficaç, feble i iatrogènica (és a dir acaba perjudicant a les dones que denuncien la siuació patida en comptes d'empoderar-les). 

Al sistema judicial penal actual se li ha donat una capa de maquillatge amb les darreres modificacions legals: 27/003, 1/2004, 4/2015,...per en cap cas s'ha traduït en un canvi significatiu de millora al respecte en l'atenció i intervenció. No existeix la perspectiva de gènere en el sistema judicial penal i civil, domina la perspectiva masclista i patriarcal per analitzar les situacions en base a prejudicis i estereotips de tot tipus (dels més retrògrads als més moderns com el SAP). 

En totes les seves vessants es minimitzen els fets denunciats recollits a l'atestat policial, fins i tot provoquen comentaris i rises entre Funcionaris/es, Fiscals, Advocats i Jutges tots/es ells/es "professionals especialitzats en la matèria". Ho dic amb profunda indignació i contundència perquè sóc testimoni directe cada dia de la vulneració de drets recollits al Títol II Capítol 1 com per exemple l'Art.17 i 18 de la LO1/2004 sobre el dret a la informació i de la Llei 4/2015  Títol III Art.21 c) sobre el dret de la dona a ser acompanyada en tota diligència judicial per una persona de la seva elecció o també Art. 10 de la mateixa llei: Derecho de acceso a los servicios de asistencia y apoyo...

La llista de drets vulnerats és interminable, però no vull deixar de citar: 

Lle 4/2015 de l'Estatut de les Víctimes del Delicte: Títol Preliminar Art.3.1 Drets de les víctimes:
Toda víctima tiene derecho a la protección, información, apoyo, asistencia y atención, así como a la participación activa en el proceso penal y a recibir un trato respetuoso, profesional, individualizado y no discriminatorio desde su primer contacto con las autoridades o funcionarios, durante la actuación de los servicios de asistencia y apoyo a las víctimas y de justicia restaurativa, a lo largo de todo el proceso penal y por un período de tiempo adecuado después de su conclusión, con independencia de que se conozca o no la identidad del infractor y del resultado del proceso.

Fins i tot metges/sses forenses ignoren tota seqüela que no sigui física, i vivim al 2017 no al 1950. L'atenció per part dels professionals de la medicina forense ubicats als Jutjats de Violència sobre la Dona podem afirmar de forma generalitzada que és inocua, revictimitzant i pràcticament sembla que estiguin allà com atrezzo o per cobrir el circuit judicial i que passin les hores de la guàrdia. No s'estableix cap tipus d'eina formal per valorar les seqüeles psicològiques i emocionals de les dones supervivents que han denunciat la violència de gènere. En la recerca de l'objectivitat perduda...És curiós com és exactament el mateix que es visibilitza als mitjans de comunicació, allò objectiu:  l'hematoma, la taca de sang al terra, el guant de làtex de la policia científica, la imatge d'una camilla entrant a l'ambulància o la sirena blava de la policia. Aquesta mirada particularment patriarcal de la violència masclista només busca la morbositat i el terror, és a dir generar més indenfesió.

La investigació policial és mínima o nul·la. Ni es demanen historials mèdics de la dona, ni informes socials o psicosocials, ni s'interroga al veïnatge , ni es citen testimonis de la violència, no s'analitzen correctament telèfons, mails, missatges...  redueix tot a la paraula de l'agressor masclista contra la paraula de la dona que s'atreveix a denunciar.

Els mecanismes de protecció per a dones supervivents es converteixen en un autèntic control i tutela per part d'institucions socials i policials. És a dir en comptes de fer la vigilància i pressionar l'agressor masclista perquè cumpleixi amb les mesures judicials i no torni a agredir, es reclou a la dona en un pis d'acollida amb control brutal o se li imposa el "toque de queda" i control d'horaris/itineraris, o se l'expulsa del seu barri o municipi "perquè l'agressor no la trobi i la mati", es produeix una desconnexió del seu entorn de suport que és fonamental per trencar amb la dependència emocional. El trencament de la relació violenta amb l'agresor masclista no es pot convertir en una presó per a la dona supervivent, i en molts casos és precissament el que està passant. La dona té el dret de viure amb la màxima normalitat i qualitat de vida possible, aquest canvi d'enfocament és imprescindible en la intervenció de la prevenció secundària de la violència masclista. Actualment cap poder (judicial, policial,...) està fent aquest abordatge, es limita a "tenir controlada" o "trucar-la a diari per fer seguiment" a la dona, això dificulta més la seva recuperació i la possibilitat de realitzar un nou projecte vital.

El sistema judicial penal no aplica les modificacions i reformes necessàries per arribar a ser justícia efectiva i restaurativa, sinó perquè també sigui preventiva, és a dir que amb les seves accions (mesures penals, civils i socials) s'evitin noves situacions de violència masclista, de les més lleus a les més greus.

Em preocupa que s'extengui el sentiment de desesperança que és font de burn-out entre professionals de la matèria que "no hi ha res a fer" perquè això és fals, sí que es poden canviar moltíssimes dinàmiques i cobrir moltes mancances, però això sí cal el coratge de fer autocrítica i no fer corporativisme.

Aquí s'expliquen diferents situacions de les comentades en el post, aquesta és la vida si es pot dir així de les supervivents que denuncien situacions de violència masclista d'alt risc:

Un nou exemple de violència patriarcal:
Mèxico: https://actualidad.rt.com/actualidad/251012-mexico-liberar-acusar-violacion-video

dissabte, 12 d’agost de 2017

STALKING Apunts des de la praxi professional


STALKING: APUNTS DES DE LA PRAXI PROFESSIONAL

RUBÉN SANCHEZ RUIZ
Psicòleg clínic i social
Formador en matèria de violència masclista i Agent d’Igualtat.
  

Al llarg d’aquests 15 anys d’experiència professional com a psicòleg he pogut observar en l’atenció i intervenció d’acompanyament i orientació a dones supervivents a diferents formes i tipus de violència masclista a l’àmbit de la parella com després del trencament de la relació sentimental s’inicia un procés d’assetjament o stalking contra la dona per part de l’agressor masclista.

Quan vaig començar a llegir sobre stalking em va sorprendre que diferents autors i autores no parlessin de forma explícita de violència directament com a tal, ja que la invasió de la intimitat, el control del temps i dels espais de la persona és una greu forma de violència i dominació.

He pogut detectar i classificar diferents tipus de conductes d’stalking o d’assetjament en funció dels diferents objectius que vol aconseguir l’agressor:

Objectiu 1 “Reconquesta o reconciliació”: En una primera fase l’agressor pot tenir un comportament igualment intrusiu però dins la seva pròpia fantasia de la “reconquesta” o “reconciliació”, és a dir enviant regals com rams de flors, perfums, bombons,...i també missatges romàntics, whatsapps, cartes o mails “d’amor”,...per aconseguir l’atenció i captar de nou l’interés en ell...també pot optar per demanar disculpes, fent falses promeses o exigint una darrera oportunitat per restablir la relació... si la resposta és negativa o és aquella que l’agressor no vol escoltar, per tant no obté el que ell vol, pot anar pujant la intensitat de l’assetjament i pot canviar dràsticament les seves conductes incrementant la seva violència i brutalitat en qüestió de segons o minuts, he pogut observar converses de whatsapp on just sota el missatge “ets la dona de la meva vida, sense tú no puc viure” , davant el silenci de la dona com a resposta, l’agressor contesta “ets una mala puta i una malfollada”.
Són comuns també una sèrie de comentaris o missatges carregats de xantatge emocional, del tipus “si no tornes amb mi em suïcidaré”...aquests tipus de missatge busca alimentar el sentiment de culpabilitat de la víctima i aconseguir que torni amb ell, considero que són un indicador d’alt risc i de perill d’agressió física que no es pot ignorar ni per la pròpia dona ni pels diferents serveis i institucions ( judicials, fiscalia, policials,...) implicats en l’atenció i abordatge d’aquests casos.

Objectiu 2 “ets meva i de ningú més” : Destruir el sentiment de control de la pròpia vida, de la llibertat de viure i decidir per ella mateixa un nou projecte vital:
Exercir control extrem inclou conductes com seguiment físic, aparicions sorpresa al domicili, al portal de casa ,al lloc de feina,...-Ús de terceres persones o fins i tot contractar detectius privats per obtenir informació de la persona, per saber si ha canviat de domicili, de feina, de telèfon, si té una nova relació de parella,...per continuar amb les aparicions i fer acte de presència, per continuar amb l’assetjament.
Un nivell més greu dins aquest objectiu seria la usurpació o suplantació de l’identitat, invasió dels comptes de correu, enviament de missatges a l’empresa o fer múltiples reclamacions d’ella com a treballadora per perjudicar-la a l’àmbit laboral o aconseguir que l’acomiadin o també la creació de comptes amb el seu nom a les xarxes socials,...també dins aquesta categoria s’utilitza l’anomenada “porno-venjança”[1].

Objectiu 3 “Si no m’estimes, em tindràs por”: La suma dels anteriors objectius ja comporta destrucció de recursos personals, però aquí es posa en marxa tot un conjunt de noves agressions per aconseguir la intimidació i el terror, la idea que es transmet és que “això no acabarà mai”, a través de missatges, centenars de trucades, emails alliçonadors, missatges anònims amenaçants, pintades al domicili amb insults,...també la destrucció de béns o propietats personals de forma reiterada: cremar la catifa de l’entrada del domicili, trencar el interfono, fer malbé la porta o el pany de la casa, punxar les rodes del vehicle, tallar subministraments ( tallar cables elèctrics, tuberies aigua,...)...

Les diferents formes de violència aquí mostrades en els diferents 3 objectius no tenen perquè ser seqüencials, es poden donar en diferent ordre o de forma simultània, o només mostrar conductes d’un dels grups citats.

Si entre l’assetjador i la víctima hi ha fills/lles en comú, tot es complica molt més, aquets fills i filles són emprats com a arma de vigilància 24h per part de l’agressor, com a transmissors de missatges amenaçants, són els missatgers d’insults, o per perpretar interrogatoris a la mare sobre la seva vida sexo-afectiva, sobre qui entra i qui surt de casa, si dorm algun altre home, saber a quina hora arriba la mare de treballar, amb qui queda la mare el cap de setmana,...Molts agressors masclistes utilitzen com a excusa “només vull quedar amb tú per parlar dels nostres fills” com a excusa i falsa preocupació pels fills i filles, per després exigir converses a soles o íntimes amb la dona,  imposant trobades amb l’objectiu de “reconquesta” ja que després en la trobada no fan cap pregunta sobre els fills i filles que tenen en comú. Davant el rebuig l’agressor “progenitor” torna a culpabilitzar a la dona com a “mala mare i manipuladora”, en aquest cas dient als fills i filles, “si no podem tornar a estar tots junts com a família és per culpa de ta mare que ja no m’estima”, això provocarà situacions de conflicte, malestar i afectació emocional ( ràbia, ira, impotència,...) als seus propis fills/filles que descarregaran contra la mare, la culpabilitzaran i aquesta haurà de gestionar-ho, un nou factor estressor i obstacle en la seva recuperació emocional.

L’Stalking com a assetjament o forma continuada de violència comporta una sèrie de seqüeles en les persones perjudicades, que donaria per un article sencer només per parlar d’aquest tema. La principal afectació o conseqüència directa és l’esgotament progressiu dels recursos personals i una sensació d’indefensió apresa, “que no es pot fer res perquè això s’aturi”. La impotència, la por i la tristesa inunda la vida de la dona, per això és tan important oferir un bon acompanyament terapèutic especialitzat, que empoderi i doni pautes concretes, que torni a transmetre la sensació de control de la seva pròpia vida.

És cert que també alguns casos en els quals he intervingut l’agressor no havia tingut cap tipus de relació sexo-afectiva prèvia a l’assetjament amb la víctima, cap contacte conscient o intencionat per part de la víctima amb l’agressor, és a dir que podia haver una interacció puntual, casual a un carrer del mateix barri, una interacció a una botiga o coincidència casual a l’espai públic, ...aquest pot ser un detonant suficient per un agressor obsessiu, a partir del qual comença a construir tota la seva pel·lícula o fantasia al voltant del seu objectiu “estar amb ella”.

Però continuo mantenint que sense menystenir la gravetat dels casos d’assetjadors sense cap tipus de vincle afectiu previ amb la víctima, en la majoria de casos l’agressor és l’ex-parella. Dels diferents casos que he intervingut la mitjana de durada de l’stalking és entre 1 i 5 anys de mitjana, i les relacions de parella pot variar des de 3 mesos fins a 15 anys de relació de parella. L’assetjament o stalking començaria un cop es comunica el trencament de la relació sentimental.

Les primeres pautes que dono davant una situació d’aquest tipus és la indiferència i la ignorància. És a dir no contestar a cap de les senyals, ni trucades ni missatges, així l’agressor no disposi d’un motiu extra, de cap tipus de missatge que ell pugui interpretar amb el significat que ell li vulgui donar. Per tant ha d’obtenir el silenci com a única resposta, com a forma d’exclusió social, el silenci com a límit clar, “no et vull a la meva vida”, sense dir-li explícitament el silenci també significa això, qualsevol altra construcció per exemple insultar-lo ell pot interpretar-ho com “encara m’estima, li importo perquè m’ha contestat”.

A nivell de xarxes socials el bloqueig és la conducta més coherent davant de l’assetjament. Si l’agressor no es cansa en un període de temps ( d’un a tres mesos) o incrementa la seva conducta violenta, cal recopilar el major nombre de proves (“screenshoot” o “pantallazos”) si es tenen sí que és recomanable denunciar-ho com a stalking a una comissaria de policia, també es pot redactar la denúncia amb còpia de les proves i presentar-ho tot al jutjat de guàrdia corresponent. Sempre és millor l’assessorament jurídic d’una advocada o advocat especialista abans de presentar la denúncia corresponent. Tot i els canvis al codi penal en el reconeixement d’aquest nou delicte d’stalking calen canvis estructurals importants en tot el sistema judicial per poder atendre de forma adequada a les víctimes i supervivents d’stalking i així reduir al màxim la victimització secundària.

 atacant la seva qualitat de vida suport i retornar un sentiment de seguretat i control de la seva vida, tornar a sentir que la
Crec que en general existeix la resistència a pensar que l’stalking pot acabar en violència física o fins i tot en intent d’assassinat, no es vol creure que això pot passar, ningú vol posar-se en la pitjor de les situacions, ningú vol imaginar que això sigui així...però cal avaluar el risc de la situació periódicament i el tipus d’assetjament i violència per determinar quines són les millors actuacions i pautes tàctiques per aconseguir aturar a l’agressor, si no ho fa per ell mateix pel cansament, el sistema judicial i policial haurà d’actuar amb contundència perquè així sigui. Al llarg de tots aquests anys no he conegut cap persona que li agradi viure amb un sentiment de por constant, o en estat de guàrdia permanent vigilant constantment els seus moviments, els horaris, els llocs per on passa per evitar que aparegui de sobte l’agressor...però també és freqüent observar a professionals que “treuen importància “ a aquestes situacions d’assetjament o culpabilitzen a la perjudicada dient “que li has fet” perquè això passi. Una qüestió important com a professional és evitar ser alarmista i generar més ansietat a la perjudicada, i al mateix temps tampoc treure importància a la situació, mantenir el temple i facilitar eines a la persona perjudicada d’autoprotecció, cal analitzar cada cas d’stalking en la seva profunditat i veure que està passant i des de quan.

Com es pot deduir és important oferir un suport professional especialitzat, tant a nivell jurídic com a nivell psicològic, perquè ja he dit que les conseqüències per a la salut de les persones perjudicades poden ser molt greus, perquè l’agressor està atacant la seva qualitat de vida, ataca la seva tranquil·litat, ataca la seva vida. La intervenció professional va orientada cap al suport segur i  poc a poc retornar un sentiment de seguretat i control de la seva vida, tornar a sentir que la seva vida és seva i no dels desitjos de l’agressor. La intervenció psicològica especialitzada basada en el paradigma de la resiliència i amb perspectiva de gènere vol injectar coratge i confiança a la supervivent, perquè les institucions tenen els seus límits i al llarg de les 24h que té el dia ella estarà moltes hores ella sola enfrontant-se a l’stalking. Cal buscar un equilibri entre prudència i obsessió quan estàs patint stalking i no és gens fàcil. Dotar d’eines per abaixar el sentiment de culpabilitat, i canalitzar altres emocions com la ràbia, la ira, la impotència i la por. Tenir capacitat per desconnectar i també estar disposada a fer canvis en la teva vida diària, és totalment injust perquè ella no ha fet res que motivi aquest stalking, però ara per ara els sistemes tenen límits però cal ser conscient, en ocasions seran canvis temporals i en altres lamentablement canvis radicals ( canvi d’habitatge, canvi de barri, canvi de feina, canvi de número de telèfon, canvi de nom i cognoms...).

Per acabar comentar que el 95% dels homicides són homes[2], sí homes i la gran majoria dels assetjadors són homes, són agressors masclistes que es creuen amb el dret d’invair la vida de les dones que les veuen com a objectes o propietats. Dic això de forma contundent per evidenciar que en moltes de les pel·lícules i sèries contemporànies s’ha enfocat l’stalking o s’ha volgut crear un imaginari on l’agressora o assetjadora és una dona, dos exemples “Atracción fatal” o “Acoso”, la psicòpata o assassina és una “dona despechada” rebutjada per un home, així es construeix l’imaginari i es dóna força al mite de "la malignitat de les dones", un dels principals mites masclistes que enforteix el patriarcat amb tota la seva maquinària. No estic afirmant que una dona no pugui desenvolupar o executar conductes d’stalking, el que vull mostrar és que resulta pervers com aquests films no mostren una crua i duríssima situació molt més comuna, com és que l’stalking està vinculat a conductes prèvies abans d’un feminicidi. Aquests films no mostren que 1/3 dones europees han patit una agressió masclista[3], que 2/3 dones eren assetjades per l’ex-parella home, que ¼ de les dones han estat assetjades per un conegut home, que 1/8 dones han estat assetjades per un home desconegut o sense cap vincle amb ell. Com vegeu realitat i ficció no apunten cap al mateix objectiu, una llàstima que el cinema no sigui una eina pedagògica de denúncia per canviar la societat profundament masclista en la que vivim, on cada any a tot el món es produeixen 66000 feminicidis, és a dir homes que assassinen dones pel simple fet de ser dones.

Bibliografia

EWANS, P. El abuso verbal. La violència negada. Javier Vergara Editor, Grupo Zeta. Argentina,2000.
SANCHEZ RUIZ, R. La mirada de Michonne. Editorial Tigre de Paper, Manresa,2014.
KONKLE,K. ¿Estás segura? Autodefensa y las claves de la auténtica seguridad. Ediciones QVE, Barcelona,2012.


[1] Porno-venjança és el terme per definir de forma col·loquial una forma de violència masclista com és utilitzar les dades personals de la dona ex-parella després del trencament sentimental, com són el nom i cognoms, imatges de la cara i el cos, vídeos realitzats en un context d’intimitat de la parella i fer-ne una difusió massiva en webs de contactes o webs de serveis sexuals, grups de whatsapps, i en general a les xarxes socials, evidentment sense cap tipus d’autorització prèvia de la persona perjudicada i amb l’únic objectiu de vexar i danyar la integritat psicològica de la mateixa com a forma de venjança per la ruptura.
[2] Dato extraido del Estudio Mundial del Homicidio 2013 UNODC (Unidad de las Naciones Unidas contra la Droga y el Delito) pág.5 “…Aunado a lo anterior, cerca de 95% de los homicidas a nivel global son hombres, un porcentaje más o menos constante de país a país y entre regiones, independientemente de la tipología de homicidio y del arma empleada”.

[3] Macroencuesta sobre violencia contra las mujeres a nivel europeo realizada por la Agencia Europea de Derechos Humanos (FRA) 2014 a petición del Parlamento Europeo: … En la UE, el 18 % de las mujeres han sido objeto de acoso a partir de los 15 años de edad, y un 5 % de las mujeres lo habían experimentado en los 12 meses previos a la encuesta. Esto implica que 9 millones de mujeres en la UE fueron víctimas de acoso en un periodo de 12 meses.
En torno al 12 % de las encuestadas indicaron que habían experimentado alguna forma de agresión o incidente sexual por parte de un adulto antes de los 15 años, lo que equivaldría a 21 millones de mujeres en la UE.
Los resultados revelan que el 30 % de las mujeres que han sido víctimas de agresiones sexuales por parte de su pareja actual o de las anteriores, habían sufrido también violencia sexual en la infancia.
http://www.infocop.es/pdf/MacroencuestaFRA2014.pdf

PD: Tot el meu suport a Juana R i els seus fills, contra la persecució judicial que està patint.  Protegir i defensar els seus fills davant un progenitor maltractador no és cap delicte! Davant un sistema patriarcal i una justícia masclista, la desodediència és la única sortida. #Juanaestáconmigo #TodxsconJuana

divendres, 4 d’agost de 2017

La anguila


A veces iba con mis hermanos y mi primo a pescar. Solíamos ir al puerto en autobús. Ellos tenían cañas con carrete y aparejos; yo, un palito con un sedal atado en un extremo y un simple anzuelo. Mi palito no daba problemas, pero ellos, en cambio, se pasaban media tarde desenredando las líneas, desatascando los carretes, ajustando las boyas y los plomos… Bien, pero la cuestión no es ésa; no es que yo pescara más con menos recursos y más rudimentarios por ser una niña de ocho años. Lo que voy a contar es otra cosa.
Aquel día no fuimos al puerto, fuimos al río, ya muy cerca de la desembocadura en la playa. Ya habíamos ido otras veces, aunque en el río sólo había muiles y no eran muy apetecibles. Tampoco es que comiéramos lo que pescábamos, que normalmente nunca llegaba a casa porque lo dejábamos en los solares a los gatos.
Había un señor.
Había un señor muy mayor -tenía el pelo completamente blanco- que llegaba en bicicleta y solía pararse a charlar un rato. Era simpático, supo ganarse nuestra confianza. Recuerdo aquella dentadura tan blanca, seguramente postiza. También recuerdo que tenía una cojera pronunciada y que siempre llevaba camisas a cuadros.
Volviendo a aquel día, mi hermano pequeño cruzó el puente y pasó a la otra orilla. Al cabo de un rato, lo vimos entusiasmado sacando un pez que había picado el anzuelo. Nos gritó que era una anguila. Yo jamás había visto una. Caminé hasta el puente, lo crucé y fui a ver la anguila. No era gran cosa. Mi hermano me la regaló y yo la agarré con dos dedos. Estaba fría, viscosa, y se debatía abriendo mucho la boca.
Retomé el camino de vuelta a la otra orilla y, de repente, apareció el señor amable, que también había cruzado el puente en bicicleta. Paró la bici, se bajó y me propuso llevarme en el trasportín. Yo acepté y él me dio unas indicaciones innecesarias para subirme. ¡Como si nunca me hubiera subido yo en un trasportín! Me dijo "Pones una pierna a cada lado de la rueda y luego te sientas". Y eso estaba haciendo cuando antes de llegar a sentarme sentí sus dedos escurrirse por mi entrepierna debajo de las bragas. Me sobresalté y me quité. Y él, con aquella sonrisa de dientes exageradamente blancos, me dijo que no lo estaba haciendo bien, que lo volviera a intentar. Pensé por un instante que yo me había equivocado, que el señor no pretendía tocarme ahí, que fue algo fortuito, sin querer. Y volví a intentarlo. Y volví a sentir por segunda vez sus dedos deslizarse muy rápidos y certeros por debajo de mis bragas y tocarme ahí donde jamás, nunca, nadie me había tocado.
Me asusté pero no me atreví a exteriorizarlo. Porque aún me quedaba la duda. Cómo aquel señor tan amable y tan mayor… No, no podía ser. No era posible. O sí. No lo sabía. No lo entendía. Le dije que volvía andando y él insistía en llevarme. Todavía lo oigo decir "Ven, nenina, ven, ven…"
Apuré el paso y luego corrí. Al cruzar el puente, me di cuenta que la anguila ya no estaba fría, que tenía la misma temperatura que mis dedos, que ya no se debatía, ya no se erguía, su cuerpecito colgando. Y me entraron muchas ganas de llorar por la anguila muerta.


                                                                                                                                               B. O.G.

dimecres, 5 de juliol de 2017

Tormenta en un día de verano

-->
El sol brillaba con fuerza en un cielo completamente despejado, que enseñaba su azul pulcro y reluciente.
El calor era tan ardiente que incrementaba las ganas que tenía de vivir esos días de julio entre la playa y la piscina, disfrutando de las aguas cristalinas y de ese olor a cloro que se había convertido en un aroma imprescindible del verano.

Faltaban dos días para mi cumpleaños y la emoción por celebrar ese momento, la emoción de ser un año más mayor, me hacía sentir enérgica y radiante.

Yo me encontraba en la piscina, con mis amigas. Habíamos estado toda la mañana en la playa y tocaba pasar un rato por la piscina, antes de subir a casa.

No me había quitado la camiseta en toda la mañana; de hecho, en las dos semanas que llevaba de vacaciones no me había atrevido a mostrar mi torso, todavía, en público. Ese verano había empezado a notar ciertos cambios en mí. Cambios importantes que me hacían tomar conciencia sobre la transformación que estaba sufriendo mi cuerpo, en su paso por la pubertad. Además de experimentar nuevas sensaciones, que me llevaban a pensamientos y deseos antes inexplorados, también sentía que mi cuerpo estaba tomando su propia forma, principalmente mis pechos, que en su desarrollo parecían estar deseosos por salir al mundo.

El verano anterior apenas se me veían dos diminutos bultos, que dejaban asomar su pequeño y casi inapreciable pezón. En ese tiempo, ni siquiera prestaba atención a eso, así que me resultaba realmente fácil mostrarme casi desnuda. Vivía con total normalidad y sin ningún tipo de alerta o tensión pasarme el día entero solamente con la parte de abajo del bikini, ya fuera en la playa o la piscina.

Con mi camiseta puesta, la cual se había convertido en mi fiel aliada y me ayudaba a sobrellevar esta nueva y curiosa inseguridad, corría por el bordillo, de un lado a otro de la piscina, tirándome agua con mis amigas y disfrutando entre los gritos y las risas de ese pequeño y a la vez maravilloso juego de mojarnos.

Obviamente, mi camiseta estaba cada vez más empapada, pero aún así, yo me resistía a sacarla de mi cuerpo. Estaba sumergida en esa nueva y desconocida sensación intentando averiguar qué lugar debían ocupar mis pechos. Pensaba que quizá tocaba el momento de comprarme un bikini con la parte de arriba o un bañador, el cual me taparía, también, esa tripita que empezaba a resultarme un tanto incómoda. Pero me sentía tan extraviada con todo eso, que me resultaba difícil resolver ese asunto y no sentirme entre dos tierras. Dejármela puesta, sin duda alguna, era la mejor opción.

De pronto se acercó él. Era el padre de un amigo y vivía en la misma planta de apartamentos que mis padres y yo. Su hijo y yo, que teníamos la misma edad, jugábamos juntos desde los dos años y él y su mujer eran prácticamente como de la familia. Los días de verano siempre los pasábamos compartiendo las vacaciones.

Me llamó, y yo me acerqué. Cuando estuve frente a él, se me quedó mirando, me cogió la camiseta y mientras me la levantaba con sus manos, dijo:

- Llevas la camiseta muy mojada; quítatela. Como vayas así a casa, tu madre te va a reñir.

Levantó la camiseta hasta mi cuello, clavó sus ojos en mis pechos y yo sentí un escalofrío que recorrió todo mi cuerpo, tan fuerte, que me quedé completamente paralizada. Me di cuenta de lo que su mirada buscaba, y mientras volvía a bajar la camiseta al mismo tiempo que decía:  «bueno, no la tienes tan mojada como pensaba» noté como sus dedos, de una forma muy suave y sutil, rozaron mis pezones. Mis pies se clavaron al suelo. Mi cuerpo se tensó y perdí la voz y la movilidad. Con una sonrisa en su boca, me miró, dio media vuelta y se fue por dónde había venido. Yo me quedé ahí, parada, petrificada, absorta por lo que acababa de pasar.

Con mucho esfuerzo e intentando no perder el equilibrio, me moví del sitio y fui caminando hasta uno de las bancos que había en la piscina. Dejé caer mi cuerpo, que ahora pesaba como si estuviera lleno de cemento, me senté y de nuevo mis pies se clavaron al suelo.

Fue ahí donde cesó el juego, donde desapareció la euforia y la alegría. Donde se esfumó la ilusión por mi cumpleaños y la emoción por hacerme mayor. Ni dos minutos atrás, me había sentido quebrantada, despreciada, abusada y violentada. Fue en ese momento que crucé una línea que no tenía que haber cruzado. Una línea a la que fui llevada sin mi consentimiento, por quien resultaba ser alguien que yo creía de confianza y cariño para mí, por quién debería haberme cuidado y no llevarme a un lugar de miedo y confusión. Ese alguien que me llevó a transgredir una parte íntima y personal. Alguien que decidió llevarse por su cuenta la primera experiencia, al contacto, de mis pechos, con unas manos que no fueran las mías - de un modo que yo no había elegido ni deseado por mí misma. 
Empecé a sentirme desnuda, tan desnuda que ni mi camiseta, mi fiel aliada, podía protegerme de sentirme así. Era como si hubiera desaparecido. Y me quedé ahí, expuesta ante el mundo.

Me cayó una gota en la cara, que me hizo despertar de esa parálisis onírica que acababa de empezar. Miré hacia arriba y vi que el sol radiante había desaparecido. Que el cielo con su azul pulcro y reluciente había sido tapado con grandes nubes negras y entonces, empezó la tormenta...

La lluvia cayó con fuerza, el viento comenzó a soplar hercúleo y los truenos y relámpagos se acercaban abriéndose paso entre mar y cielo.

Todo el mundo empezó a correr, buscando un sitio para refugiarse. Yo seguía sentada en el banco. El peso de mi cuerpo seguía impidiéndome moverme y mi mente había decidido diluirse junto con la tormenta, la cual estaba cogiendo, cada vez, más y más fuerza.

- ¡Raquel, Raquel!, ¿qué haces aquí? ¡Vamos!, nos estamos empapando, vamos a refugiarnos dentro del portal -gritaba Ana mientras me tiraba del brazo.

Me dejé llevar por ella y me despegué del lugar. Corrí hacia el portal, todo lo deprisa que daban mis piernas. Entramos y yo me quedé mirando la tormenta a través de los cristales, con el deseo de que los rompiera y me llevara volando con ella.

La lluvia, el viento, los truenos y los relámpagos se habían convertido en las lágrimas, la frustración, la rabia y la impotencia que momentos antes acababa de sentir y no había sido capaz de mostrar. Ahora la tormenta mostraba todo eso por mí.

- ¿Raquel, qué te pasa? -preguntó Ana, con cara de extrañada.- De pronto te has quedado como atontada.

- No me pasa nada -le dije.- Sólo que me duele un poco la tripa.

¿De qué modo podía contar lo que acababa de vivir? ¿Habría tenido yo la culpa por ir con la camiseta mojada? ¿Acaso esa persona, tan cercana a mi familia, no era alguien que debía cuidar de mí? Pensarían que me lo estaba inventando todo... que eran fabulaciones mías y lo estaba exagerando.

A casi dos días de mi noveno cumpleaños me encontraba haciéndome preguntas que no correspondían a una niña de mi edad. Preguntas que abarcaban espacios que debían haber sido explorados desde el consentimiento y la responsabilidad. Había sido llevada de la inocencia y la vulnerabilidad, a un lugar que quedaba fuera de mi manejo. ¿Cómo le iba a explicar, entonces, todo eso a Ana? Me resultaba más fácil guardarlo dentro de mí. Fue en ese momento que decidí esconderlo en alguna parte de mi cabeza.

- ¡Raquel!, vamos, hay que irse a casa. Se acerca la hora de comer y tu madre me pidió que te llevará sobre las dos -me dijo él. Y poniendo un brazo sobre mis hombros y el otro sobre los de su hijo, nos fuimos los tres hacia el ascensor. Me dejé llevar con mi cuerpo, ahora convertido en plomo, con la mirada al suelo y la voz extraviada, impotente y paralizada. Asimilando, como podía, la experiencia que me había quitado la sensación de estar viva.



ESTHER H. LUCAS

dilluns, 12 de juny de 2017

La vida de Anna

https://www.youtube.com/watch?v=NRX2mKbS6J8
Click sobre la imatge per veure el trailer
Aquesta setmana s'estrena el film "La vida de Anna" de la directora Nino Basilia i des d'aquest bloc volem fer difusió de la mateixa perquè visualitza diferents tipus de violències estructurals, així com el patriarcat i el masclisme imposa els rols i el treball de cures, i com sorgeix el coratge de les dones lluitadores en situacions extremes. 
El film s'estrena el proper 16 de Juny de 2017. Us la recomanem a totes i tots. 
Es podrà visionar en les següents sales:
  • Castelldefels - Cinemes Metropol
  • St Feliu de Llobregat - Cines Baix
  • Girona - Cinemes Albèniz
  • Lleida - Espai Funatic
  • Madrid- Cines Renoir Princesa
  • Bilbao - Multicines 7
  • Valencia - Cines Babel
  • Valladolid - Cines Broadway

Sinopsi: La Vida de Anna cuenta la historia de Anna, una joven madre soltera obligada a tener varios trabajos para mantener a su hijo autista. Para mejorar lasituación de ambos, decide emigrar de Georgia a los Estados Unidos. Anna se arriesga e intenta conseguir un visado ilegal con el que poder viajar a América.
A través de un estilo realista, La Vida de Anna capta hábilmente los sentimientos de esperanza de una madre y su lucha diaria para poder salir adelante.

El film ha sido seleccionada en diferentes festivales internacionales (Cairo International Film Festival, Arras Fim Festival, etc.). En el Estado Español ganó el premio a Mejor Película en el Festival Internacional de Cine de Mallorca Evolution! y la Luna de Valencia en el Festival Internacional de Cine de Valencia.

El guión de La Vida de Anna ganó en el Centro Nacional de Cine de Georgia y fue premiado con su participación y estreno mundial en el Festival Internacional de Cine de Göteborg, en Suecia. Filmografía seleccionada: A Crack (2006), 6 ½ Minutes (2006), Almond House (2007), La Vida de Anna (2016).

La directora Nino Basilia Nacida en Georgia, Nino Basilia estudió Filología en el Instituto Pedagógico de Tbilisi. Publicó varias novelas mientras lo simultaneaba con la escritura de guiones para películas y series de televisión. Cuando decidió dedicarse a la dirección de cine se fue a Moscú, donde se graduó en el Instituto de Guionistas y Directores. Después de terminar sus estudios, regresó a Georgia, donde realizó varios documentales y trabajó como directora de televisión y documental. 

Per a més informació contactar amb:
 http://compacto.coop/films/la-vida-de-ana/


http://compacto.coop/films/la-vida-de-ana/

dissabte, 6 de maig de 2017

QUAN L'EMPRESA ÉS CÒMPLICE DE L'AGRESSOR MASCLISTA

Article publicat al diari SOLIDARITAT OBRERA el passat 1 de Maig de 2017:


QUAN L’EMPRESA ÉS CÒMPLICE DE L’AGRESSOR MASCLISTA
Rubén Sanchez Ruiz

En general l’afectació emocional i psicològica de qualsevol origen és menystinguda encara avui pel sistema sociosanitari actual a l’hora de contemplar-la com a motiu legítim de baixa laboral, la malaltia física en canvi té una mica més d’estatus, sempre passa per sobre com quelcom més objectiu i més demostrable, encara que després de la terrible estafa capitalista anomenada crisi dels darrers anys fins i tot els problemes de salut física s’ha minimitzat la seva importància, en el sentit que milers de treballadores i treballadors han anat malalts/es a treballar per por a ser acomiadades o per evitar la retallada corresponent en funció dels dies de baixa gaudits.

Crec que la tendència globalitzadora empresarial de deslocalitzar implica la percepció de treballadores i treballadors d’occident com a “privilegiats que es queixen per tot”  i per tant l’empresa pressiona en l’afany d’extreure la màxima productivitat i comporta la contrareacció de la classe treballadora d’obviar els indicadors de risc que el propi cos i la pròpia ment envia a la persona treballadora que es troba en una situació límit, s’ignora el missatge “no pots més, descansa i agafa la baixa laboral” , cal reivindicar que la baixa laboral no és cap privilegi, és un dret de totes i tots, el sistema sanitari còmplice del poder empresarial i econòmic intenta transmetre un sentiment de culpabilitat per “no treballar i cobrar igualment”... en aquest sentit destacar el paper de l’ICAM com a organització deshumanitzada que en aquesta mateixa direcció ha funcionat com a braç executor i còmplice de tota aquesta violència patriarcal i capitalista, la legitima cada dia des dels seus tribunals mèdics i informes tacats de sang que condemnen a la misèria centenars de persones. Com a dada significativa l’ICAM considera la violència masclista com a “problema familiar” incomplint de forma clara l’objecte de la llei catalana 5/2008 és l’eradicació de la violència masclista i la remoció de les estructures socials i dels estereotips culturals que la perpetuen, amb la finalitat que es reconegui i es garanteixi plenament el dret inalienable de totes les dones a desenvolupar la pròpia vida sense cap de les formes i dels àmbits en què aquesta violència es pot manifestar.

Però voldria exemplificar més concretament algunes vulneracions que les dones supervivents a la violència masclista que treballen dins una empresa s’han d’afrontar i pateixen diferents formes de violència institucional laboral. Cal dir d’entrada que existeixen excepcions, hi ha empreses escrupolosament responsables i que compleixen estrictament els drets i actuen com a co-terapeutes en la recuperació de les dones supervivents, però són excepcions quan haurien de ser norma segons la mateixa Llei 5/2008 article 32 citada abans “Aquesta llei estableix mesures integrals respecte a la prevenció i la detecció de la violència masclista i de sensibilització respecte a aquesta violència, amb la finalitat d’eradicar-la de la societat, i també reconeix els drets de les dones que la pateixen a l’atenció, l’assistència, la protecció, la recuperació i la reparació integral. 

La majoria de les empreses obstaculitzen el procés de recuperació, si la supervivent treballadora es troba de baixa laboral rep diferents trucades del responsable i múltiples emails perquè es reincorpori el més aviat possible, hi ha un argument que he sentit sovint i que té un punt pervers: “ja veuràs, t’anirà bé tornar a la feina”, doncs depèn del cas, depèn del context i del clima laboral, depèn de la càrrega de feina, depèn de la relació amb els companys i companyes,..depèn perquè pot esdevenir una font d’estrés important que perjudiqui encara més l’afectació post-traumàtica aguda i provoqui que sigui crònica, així que compte!
Hi ha casos concrets que pot ajudar la rutina laboral a estructurar i normalitzar el dia a dia, però en la majoria de casos de violència masclista, la ruptura i denúncia suposa una reorganització de tota la vida de la dona, de les seves càrregues familiars, dels seus horaris laborals i personals,...i comptar amb el suport de moltes altres persones per tant requereix temps i recursos per gestionar i preparar el seu nou projecte vital.

Desgraciadament he vist amb els meus propis ulls com moltes empreses han actuat de forma nefasta davant situacions d’aquest tipus, sempre culpabilitzant a la dona supervivent de la seva situació i acomiadant-la a la mínima per considerar-la “una treballadora amb problemes”. Un exemple, una coneguda empresa de roba esportiva “va acomiadar” a una treballadora que havia denunciat 3 vegades a la seva ex-parella, i aquest agressor masclista ja va amenaçar-la amb fer-li la vida impossible i fotre-la,  i així va ser, es dedicava a presentar-se al seu lloc de treball dia sí dia també dins el centre comercial on estava la botiga on treballava, el personal de seguretat en veure’l o ser avisat per la treballadora el convidava a marxar del recinte, i aquest agressor després d’organitzar un escàndol cridant feia la corresponent reclamació a la botiga, una vegada i una altra, i això va provocar que l’empresa prengués la decisió “per evitar problemes” de no renovar el contracte a la treballadora. Imagineu en quin estat d’impotència es va trobar la dona supervivent, a l’afectació corresponent per l’assetjament i la violència masclista patida dins la relació, es suma la indignació de perdre el seu lloc de treball de forma injusta i sense cap motiu directament associat a la seva competència, sinó per culpa de l’ex-parella i la seva conducta assetjadora.

La cicatrització de les ferides emocionals requereix temps, sí temps, i això vol dir el que sigui necessari. I en moltes ocasions és imprescindible un tractament psicològic especialitzat, si la dona treballadora està en actiu l’empresa té l’obligació de facilitar i flexibilitzar l’horari laboral perquè pugui beneficiar-se i assistir al mateix. Les absències o faltes de puntualitat motivades per la situació física o psicològica derivada de la violència masclista es consideren justificades quan així ho determinen els serveis socials d’atenció i de salut, això sí, s’han de comunicar el més aviat possible a l’empresa corresponent.

La dona supervivent té dret a la reducció i/o reordenació del temps de treball. Té dret al canvi de centre de treball, a la mobilitat geogràfica, a la suspensió de la relació laboral amb reserva del lloc de treball,  a l’extinció del contracte laboral i fins i tot adaptar les funcions del lloc de treball de la dona treballadora per potenciar la seva recuperació, això és complir amb els articles 21, 24, 25, 26 de la Llei Orgànica 1/2004 de 28 de desembre de Mesures de protecció integral contra la violència de gènere.  Aquests drets poden esdevenir mesures de protecció efectives quan es produeix assetjament o persecució per part de l’agressor masclista, és a dir ell coneix les seves rutines horàries, la ubicació del lloc de treball,...per tant un canvi ràpid d’horari o de seu en aquest sentit dificulta que l’agressor pugui perpetrar una nova agressió al finalitzar la jornada laboral, ja que com menys informació disposi l’agressor de la dona supervivent millor. En la protecció i autodefensa de les dones supervivents s’ha d’implicar tota la comunitat, no podem deixar en mans exclusives de les forces i cossos policials aquesta competència, perquè no és efectiu, cal que totes les estructures i persones des de la seva àrea fàcil tot el possible per facilitar la recuperació de les supervivents, perquè si som coherents sempre hem defensat que la violència masclista és un problema social i no personal de la dona.

Recordar des d’aquest text a les mútues sanitàries especialment que existeix un protocol específic comú quan es trobin davant un cas d’una dona supervivent a la violència masclista no l’han de citar cada 15 dies ni 1 cop al mes, han de limitar-se a rebre un mail o fax de la institució responsable del tractament psicològic on en poques línies quedi explícit que aquesta dona ha patit violència de gènere i es recomana la baixa laboral i que no la revictimitzin més.

He estat testimoni que quan una dona supervivent a la violència masclista ha trencat amb la relació abusiva, ha posat la seva dignitat i llibertat per sobre de l’amor romàntic, ha vençut la dependència emocional i cicle de la violència, ha destruït la manipulació de l’agressor , i ha fet un treball de conscienciació social d’aquesta violència masclista necessàriament s’ha posat les ulleres de gènere, s’ha empoderat i també ha començat a veure altres formes abusives de violència dins l’àmbit laboral o familiar i ha mobilitzat els seus recursos per lluitar pels seus drets, això ha suposat un canvi de 360º en la seva vida.

Per acabar dir que el sistema judicial també hauria d’actuar contundentment contra aquests casos d’empreses que vulneren conscientment tots els drets aquí recollits, les empreses com a part de l’exosistema han de responsabilitzar-se i promoure dinàmiques no violentes dins les seves estructures. I quan dins dels seus equips de treball hi ha dones treballadores supervivents facilitar el màxim el seu procés de reincorporació, la seva recuperació emocional i vetllar perquè això sigui una realitat . Qualsevol sindicat ha de defensar els drets de treballadores i treballadors, però si és un sindicat anarquista encara ha d’establir com a prioritari el suport a les dones supervivents a la violència masclista, la construcció d’una xarxa solidària i efectiva en la defensa dels seus drets i la lluita social contra el patriarcat com a principal font de sofriment, dolor i mort.

Rubén Sanchez Ruiz

dimecres, 26 d’abril de 2017

JOVES ADOLESCENTS FEMINISTES!



Cartell de l'organització ARRAN del 8 de Març

Seguim en contacte?
Això ens vem dir la darrera vegada que ens vam veure, mentre ens acomiadàvem. Fa uns dies he rebut notícies teves i m’he decidit a escriure.
Et vaig conèixer en mig d’un conflicte que es va tornar molt gros, per a tu i per a les altres dues noies implicades. Conflicte entre tres adolescents. A una la vas descriure com "la noia guapa", que destaca per anar a la moda, estèticament respon als canons de la indústria de la moda. Al contrari del que porta implícit aquest estereotip no és la noia més popular de la classe. A l’altra la ubiques "entre companya i amiga", una noia normal que també té els seus problemes, però bona persona. Tu et presentes amb prudència, que pot interpretar-se com vergonya però en realitat és la forma que tens d’avaluar la situació i a l’altra, en aquest a mi. Ets intel·ligent, tens el teu propi estil, comentes el teu fet de ser migrant i aquest estereotip, perdó, l'etiqueta pesa, està sempre present en les relacions amb els altres i no perquè ho manifestis, o es pugui deduir del teu aspecte, però no encaixa amb el teu projecte personal.
Davant el conflicte us vau anar definint les unes a les altres, a la primera la “guapa”, "creguda", que es pensa que està per sobre dels altres. A la segona com la "defensora de la rareta", que no sap triar les amistats i les conseqüències de juntar-se amb segons qui (brutal comentari sobre la utilització de la discriminació en el grup social). I a tu com "la inadaptada", "rara" i per tant no es pot preveure com pot reaccionar.
Quan s’escolta més atentament descobreixo que la “guapa” té una família patriarcal, on el pare marca la llei que tots han de complir, ho fa “pel seu bé i protecció”. La noia "guapa" no té veu dins el nucli familiar. La segona és la gran en una família amb molts problemes i li ha tocat madurar abans de temps, té prou problemes personals com per dedicar-se als dels altres. Tu portes des de petita cercant el seu espai on ser reconeguda, més enllà del teu lloc d’origen. Pel camí has topat amb el rebuig i el racisme, primer pel desconeixement, i després afegint la censura del seu comportament en la seva descoberta de les relacions de parella (has sortit amb tres nois i ara resulta que la gent et califica de puta). Dediquem una estona a aquest tema, comentes que no entens res i vas començar la recerca de respostes arribant a dues paraules: masclisme i  feminisme.
Davant la forma de resoldre el vostre conflicte la primera no pot ser protagonista, el seu pare li pren el lloc i decideix per ella. La segona dubta en si dedicar esforços a aquest tema, ja té molts fronts oberts i la seva mare considera que és un problema de noies sense importància i es manté al marge. Tu vols exposar els teus raonaments, ser escoltada i arribar a un consens, només demanes ser escoltada de forma empàtica (i descobreixes que la teva demanda, simple d’entrada, és un mur inabastable pels altres). Com sortiu del conflicte?
La primera orgullosa de saber-se protegida pel seu pare, sense ser conscient de no tenir veu ni vot.
La segona s’esvaeix, torna a la seva crua realitat, afrontant problemes que no li pertoquen per edat.

Tu ferida i també orgullosa, encoratjada d’haver donat la cara, convençuda, més que mai, que el patriarcat masclista  juga en contra de les dones. Disposada a trobar els referents i les eines personals que et permetin seguir endavant i superar els obstacles que segur trobaràs. 

T’has decidit a ser feminista, hem comentat el tema i hem compartit títols de llibres. Quan torno a tenir notícies teves em comentes que el teu camí de descoberta i aprenentatge del feminisme t’ha comportat haver de canviar d’amistats, tornes a ser jutjada, “això són xorrades” t’han dit les amigues. Ara procures confirmar les seves intuïcions en veu baixa, en privat, buscant la complicitat, fent servir característiques ben femenines. La resposta que espero que trobis i que et vull fer arribar és d’ànim, de confirmació, de no callar, no dubtar i continuar construint la teva escala de valors de forma autònoma. Tot un repte per a una jove adolescent feminista.
Has d’estar ben segura que no ets un cas aïllat, segur que moltes altres persones han fet aquest procés i sumades tenim la capacitat de canviar la societat i la cultura. Fem-ho visible.
Si estàs seguint aquest bloc, això va per a tu, amb tota la meva admiració.
Núria M


PD: Gràcies Núria M pel teu escrit. Abraçades grans!
@RobenFawkes

diumenge, 19 de març de 2017

Mercenaris!

Tots aquells professionals que per diners feu i mentiu el que calgui, que obreu fent i trepitjant el que calgui només en vista d'un salari, sou Mercenaris!

Tots aquells professionals del món de la psiquiatria i psicologia que redacteu informes pericials cobrats a preu d'or on en les seves conclusions inventeu tot tipus de calumnies per beneficiar al seu client, que solen ser agressors masclistes amb recursos econòmics, que esteu a sou del patriarcat més violent a canvi d'omplir les vostres butxaques i els vostres comptes bancaris i mantenir el luxós despatx al barri més car de Barcelona, sou Mercenaris!

Tots aquells professionals del dret que compreu a testimonis falsos i inventeu proves per a defensar agressors masclistes, agressors sexuals, pedòfils i corruptes, per aconseguir  la seva absolució o la llibertat d'aquests individus, sou Mercenaris!

Tots aquells treballadors públics que serveixen com a súbdits obedients del poder institucional, que són font de corporativisme i amagueu a consciència amb el seu silenci la victimització secundària i violència institucional diària, sou Mercenaris!

Tots aquells professionals del cos policial i de la medicina forense que es creuen amb el dret de jutjar i prejutjar a les víctimes de delictes sexuals i supervivents de violència masclista amb comentaris vexatoris, que qüestionen la credibilitat dels fets narrats, que culpabilitzen a les víctimes del delicte patit, sou Mercenaris!

Tots aquells professionals del món social que únicament escalfeu la cadira per cobrar la nómina a final de mes, perquè creieu que no hi ha res a fer i per això no feu res de res, sou Mercenaris!

Tots aquells polítics que esculliu beneficiar a una gran empresa o un banc abans que prioritzar els problemes i necessitats bàsiques del poble, sou Mercenaris i corruptes!

Tots aquells jutges i fiscals que des de la galàxia llunyana on viviu abuseu del vostre poder i les lleis per reprimir i castigar a les persones i professionals que amb coratge denuncien la violència institucional en comptes de fer justícia, sou Mercenaris!

Davant les amenaces, els insults, la coacció i la por, davant les vostres violències us diem que sou Mercenaris! Els diners que cobreu estan tacats de sang i dolor de les dones supervivents! 
El patiment que esteu generant Mercenaris, no quedarà en la impunitat i nosaltres la resistència antimasclista no callarem mai, no ens rendirem mai, cada cop som més i anem a per vosaltres!

Rubén Sanchez

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...